SER PARES AVUI

Tenir un fill és un fet que canvia la vida. Però també és un regal que compensa amb escreix tot l'esforç i l'exigència que se'n pugui derivar. La majoria de parelles que van a buscar un fill ho fan des del desig i com un acte d'amor decidit lliurement[1]. Això implica reconèixer que han pres una decisió per voluntat pròpia, i per tant, han d'assumir la responsabilitat que comporta. D'altra banda, aquesta és una decisió incondicional, sense marxa enrere, que s'ha de sostenir per damunt de tot perquè no admet renúncia ni desentesa, tret de causes biològiques o mèdiques que impedeixin la seva realització. Un nen no ve al món perquè ell ho hagi decidit sinó perquè, els que seran els seus pares, així ho han volgut.

Ara bé, encara que la maternitat és un fet universal, el cert és que aquesta té característiques i connotacions diferents segons l’època i la cultura en la què s’inscrigui. És evident que en el context de la societat actual, els futurs pares, amb la generalització de les noves tecnologies, tenen accés a un munt d’informació des del primer moment que se’ls confirma l’inici de la gestació. Ja no es tracte només de les recomanacions de la gent de l’entorn i de les pautes i prescripcions mèdiques com succeïa fa uns anys, sinó de la facilitat per consultar la informació disponible en els webs especialitzades i en moltes aplicacions mòbils que tenen al seu abast només amb un clic. Aquesta tecnologia els dóna l’oportunitat de conèixer un seguit d’aspectes relatius a les dones i al procés de gestació, -canvis corporals, l’alimentació i la cura del cos, el part, la lactància...-,així com d’altres relacionats amb el fetus i la cura del nadó,-desenvolupament físic i sensorial, alletament, higiene, estimulació sensorial, prevenció de malalties i accidents...-.

Tota aquesta informació s'ofereix en forma de guies, cursos i manuals on-line/on-time, per orientar els futurs pares davant els canvis d'aquesta etapa i preparar-los per a l'exercici de la seva funció parental, convertint-se en la modalitat virtual de les escoles de pares que tant proliferen en el nostre país. A més, la facilitat d'accés a la informació que faciliten les tecnologies de la informació, també genera als futurs pares, especialment les dones embarassades, una pressió publicitària d'un ampli mercat de serveis i productes entorn a la salut i la cura del cos que els hi creen noves necessitats de consum.

No es pot negar que la millora en l'accés i l'increment de la informació, ens brinda l'oportunitat d'avançar cap a nivells de benestar i qualitat de vida de les persones, però és evident que això en si mateix no és suficient. La informació no és coneixement, si no es posa en relació amb l'experiència personal que cadascú en faci d'aquestes pràctiques, i més concretament, de quin espai els hi atorgui i quina interpretació se'n doni. Però això ens portaria a un llarg debat que no és motiu d'aquest article. Aplicat al tema que ens ocupa, seria convenient que els futurs pares poguessin relativitzar o filtrar tot aquest volum d'informació -especialment aquella que va destinada a incentivar el consum i a crear noves necessitats a satisfer-, a partir del criteri i l'experiència pròpia, i contrastar-la amb la consulta dels professionals pertinents quan sigui el cas. I el més important: caldria que administressin aquesta informació de forma gradual i complementaria, de manera que els hi sigui útil però que no es converteixi en l'única opció que els hi ocupi o interfereixi el temps necessari per sentir el que els hi està passant; per escoltar-se mútuament respecte al que esperen i el que els hi preocupa; per compartir les seves il·lusions i els seus temors; i per obrir un espai interior que els permeti d'una banda imaginar el seu nadó -si serà nen o nena, mogut o tranquil...- i d'altre vincular-se amb aquest ésser que ja comença a ser-hi i que ben aviat portaran al món. Perquè tot això és el més important de cara al desenvolupament psicològic de l'infant i no es troba en l'espai virtual sinó en les relacions personals.

Comença la gestació

El mot “gestar” ve del llatí i significa “portar” o “transportar”: la mare porta dins seu el nadó que forma part d’ella, però també el transporta des de la vida embrionària fins a la vida extrauterina quan li dóna “llum” per inserir-lo al món.

Sabem que la història de la humanitat està “prenyada” d’homes que han fecundat i dones que han gestat i parit nadons, garantint així la reproducció de l’espècie. Però encara que aquest fet sigui universal, el cert és que, per a les parelles que esperen un fill, el que més conta és la seva pròpia experiència que esdevindrà única i excepcional.

Amb la confirmació de l'embaràs, els futurs pares es troben davant una nova situació que els hi genera sentiments contradictoris i un munt de fantasies i ansietats que requeriran un temps per a ser elaborades. A més, si es dóna el cas que l'espera es dilati en el temps per causes biològiques alienes a la seva voluntat, aquestes fantasies i ansietats s'incrementen i n'apareixen de noves, relacionades amb el sentiment d'impotència i frustració que pot aparèixer. Un cop la viabilitat de l'embaràs està garantida, la parella començarà un procés psíquic –que acompanyarà el procés biològic de la mare i el nadó-, per anar fent-se càrrec d'aquesta nova situació i obrir un espai simbòlic que doni lloc a l'infant que aviat arribarà.

Ara bé, aquest moment tan únic i excepcional no afecta de la mateixa manera a la dona que l'home, ja que cada un d'ells té un paper diferent determinat biològicament. Mentre la dona estableix una forta i intensa relació física, afectiva i emocional amb el nadó que forma part d'ella, l'home ho viu indirectament, sovint a partir del relat de la seva parella. Aquest "tercer" -el fetus que s'està gestant- és un nou element que modifica la relació d'ambdós i que pot generar, en el cas de l'home, un sentiment d'exclusió o de rivalitat, o per contra, pot enfortir el vincle afectiu amb la dona i posteriorment amb el nadó. Tanmateix, encara que la intensitat d'aquestes vivències i ansietats siguin menor en l'home, això no impedeix que aquest no hagi d'assumir les pròpies i sovint les de la parella, complint així amb aquesta funció primordial de donar suport i acompanyar-la en tot el procés de gestació, creant l'espai psicològic necessari per acollir el fill que naixerà i contribuir a la formació de la família.

Pel que fa la dona, la maternitat li comporta una regressió a la etapa infantil en la que es produeix, d’una banda, una identificació amb la pròpia mare i d’altre, encara més intensa, amb el fetus que forma part d’ella. Aquesta identificació inicia una etapa de preocupació focalitzada[2] cap el nadó que és necessària per desenvolupar amb èxit la seva funció com a mare. Les fantasies i representacions psíquiques que aquesta pugui tenir respecte el seu nadó per imaginar-lo i donar-li presència, tindran una influència determinant en el tipus de vincle que es doni entre ambdós i el lloc que aquest fill ocupi en la família.

Tanmateix, els canvis hormonals intensos que es donaran en aquesta etapa i que alteraran la fisiologia de la dona de manera important, poden ser viscuts com una experiència inoblidable i excitant o bé com un seguit de símptomes físics que li generen malestar i que poden derivar en trastorns i conflictes de diversa índole i gravetat. Cada experiència és única i irrepetible.

El que ens sembla important senyalar aquí, és l'estreta interdependència entre aquestes transformacions físiques i biològiques que pateix l'embarassada i la seva experiència psíquica i emocional. Aquesta última es veu fortament alterada per un seguit de fantasies -sobre el seu cos, sobre com serà el nadó i a qui s'assemblarà...-; d'expectatives -sobre la criança, sobre ella mateixa o la futura vida familiar...-; de sentiments contradictoris o ambivalents -alternança entre tristor i alegria, entre desig i rebuig-; de temors diversos -a què alguna cosa surti malament, a la responsabilitat, al dolor, la mort...-, o per altres conflictes inconscients preexistents que poden derivar en símptomes de diversa intensitat.

Així per exemple, en les primeres setmanes de l'embaràs, la dona pot sentir-se molt sensible, cansada, i tenir molta són com a expressió de la necessitat de preservar el seu embaràs, de cuidar-se, o de replegar-se en sí mateixa per evitar l'ansietat que aquest li genera. Pot tenir nàusees o vòmits derivats de la necessitat d'expulsar tot allò que no pot assimilar o sent com a negatiu. O per contra, pot incrementar fortament la ingesta d'aliments com a manera de fer-se'n càrrec del fet que ara ja en són dos, o com a resposta a la voracitat que sent per part del fetus. Pot sentir-se deprimida o trista per a les dificultats d'acceptar les transformacions del propi cos. Pot mostrar-se intranquil·la o contrariada per les limitacions que li imposa l'embaràs o els canvis que li pot comportar el nadó en la seva vida futura. I més endavant, a mesura que s'acosta el moment del part i les incerteses i pors es multipliquen, pot incrementar les contraccions per avançar el treball de part, fugint així de l'ansietat i acabant amb l'espera.

En definitiva, l'embaràs suposarà un període de turbulència psíquica -que no és ni patològic ni excepcional-, al que cada dona s'haurà d'afrontar elaborant les pròpies incerteses i ansietats que, com hem vist anteriorment, poden ser molt diverses. Alhora, aquest treball psíquic incidirà tant en el seu procés de gestació com en el desenvolupament del fetus. Tot plegat pot suposar un repte important pel qual l'embarassada pot no sentir-se preparada o dubtar de la seva capacitat. El cert és que li serà més fàcil afrontar si es dóna temps per assumir i adaptar-se a la nova situació amb tranquil·litat i confiança en ella mateixa i si en el seu entorn -especialment la parella, però també els familiars-, trobant el suport i la comprensió necessària per alleugerir les inquietuds i poder compartir les esperances i responsabilitats. En parlarem més endavant, després de veure les característiques d'aquest nadó que aviat naixerà.

Ja sóc aquí

Quan el nadó arriba al món ve amb un potencial propi com si fos un equipament "de sèrie". És l'herència rebuda, que inclou la seva biologia i un programa genètic orientat de manera innata cap al creixement corporal i el desenvolupament de les seves funcions sensorials, motrius i cognitives. Aquest potencial heretat constitueix el nucli primari de la seva personalitat, la capacitat de cada nadó per reconèixer i representar les seves necessitats amb expressió pròpia i, a la vegada, és la garantia de continuïtat de la seva existència. Ara bé, aquesta és una part necessària però no suficient. Perquè es produeixi el desplegament d'aquest potencial de manera exitosa, és necessari que el seu entorn proper –la mare preferentment o qui en faci la funció materna[3] -, li sigui favorable.

Tanmateix, en el moment del naixement, aquest nadó és extremadament fràgil i no està constituït com a subjecte psíquic. Haurà de fer tot un recorregut -de duració variable segons cada cas-, des de la dependència total fins a una certa independència que suposa poder diferenciar-se de la mare, aconseguir una integració de les experiències motrius, sensorials i funcionals, i establir una organització del jo que li permeti accedir a les primeres relacions personals percebudes com a objectes externs. Però com hem dit abans, aquest recorregut només el podrà fer si les condicions del seu entorn li són favorables, proporcionant-li la cura adequada per satisfer les seves necessitats i afavorir el seu desenvolupament.

Durant les primeres setmanes de vida, la mare i el nadó són una mateixa cosa: per ell no existeix res més que ell mateix. Dit d'una altra manera, no té consciència de la realitat externa, és més, es troba aïllat d'aquesta, ocupat en preservar i donar forma i continuïtat al seu món intern i personal. La paradoxa és que en aquests moments, el nadó és extremadament depenen d'aquesta realitat externa, concretada generalment en la figura de la mare. Si en aquest període es trenca l'aïllament per interferències extremes que vénen de l'exterior, el nadó les pot experimentar com a pròpies, i si això succeeix de manera reiterada, aquestes poden provocar-li ansietats de desintegració molt intenses que interrompin la seva continuïtat de ser.

En aquest període de dependència total respecte la mare, el nadó no té cap representació interna d'ella: si no està present, no existeix. Tampoc sap que el pit o el biberó no formen part d'ell, sinó que es forma una il·lusió, com si al·lucinés, i quan aconsegueix la satisfacció, creu que és ell el que els ha creat, experimentant una vivència d'omnipotència. Aquesta experiència inaugura una zona intermèdia entre l'espai interior i l'exterior, habitada per objectes que podríem dir "transicionals" –primer el pit, el dit gros, després una roba o un peluix- que representen la mare i que possibiliten el pas de la subjectivitat a l'objectivitat, l'inici de la capacitat simbòlica, de la creativitat i el joc i l'accés a la cultura en la vida adulta.

Si la dinàmica que s'estableix entre la vida instintiva del nadó i l'adaptació de la mare és satisfactòria, a partir dels cinc o sis mesos aproximadament, aquest pot assolir una certa integració psicosomàtica, diferenciant l'interior i l'exterior (jo, no-jo), i formar-se una idea del seu esquema corporal i de les funcions que li són pròpies. La integració d'aquestes funcions corporals li dóna la vivència d'unitat de ser. Encara que aquest procés no es doni de forma gradual i contínua, podem dir que en aquests moments l'etapa de dependència total del nadó ha finalitzat.

De mica en mica, gràcies a l'atenció continuada de la mare, el nadó ja pot recordar-la com a persona completa quan està absent i recordar també tot el que fa per ell, passant d'una relació amb l'objecte parcial -pit-, a una amb l'objecte total -mare-. Pren consciència del que això suposa, i se n'adona que depèn d'ella, però aquesta ja és la dependència total de l'etapa anterior. A partir d'aquí, la il·lusió deixa pas a la desil·lusió. Quan la mare està absent per un temps més llarg del que el nadó pot tolerar, apareix l'angoixa perquè aquest ja té la idea de la mare i sap que aquesta és necessària per a ell. Comença a identificar-se amb ella incorporant aspectes del seu psiquisme que processarà i transformarà per a donar pas a la seva pròpia realitat psíquica.

Aquesta identificació li permet respondre a les accions que la mare li planteja -tornant un somriure al somriure de la mare, per exemple- perquè ja ha entès que ella és el seu món, però que alhora té una existència separada d'ell mateix. D'aquesta manera començarà a comunicar-se, expressant les pròpies demandes d'atenció i reaccionant de manera intencionada a la cura materna: pot treure la seva ràbia i plorar o picar de peus, o pot tenir una primera comprensió intel·lectual que li faciliti l'espera des de la confiança de saber que la mare està a prop i li donarà satisfacció.

Aquesta capacitat de tolerar l'espera i d'adaptar-se a les necessitats de la mare, tolerant les seves "falles" –que ja suposa una dependència relativa- és indispensable per a una bona salut mental. Això només ho pot aconseguir si l'experiència viscuda per ell ha tingut una certa repetició -una atenció continuada per una persona que és la mateixa-, per no confondre'l sinó donar-li confiança i facilitar-li el record que porta a l'aprenentatge.

És llavors quan es pot anar modificant aquesta unitat indivisible mare-nadó, per anar incorporant gradualment noves figures com el pare o d'altres cuidadors que poden substituir parcialment l'atenció que fins aquell moment li ha donat la mare de forma quasi exclusiva perquè aquesta pugui recuperar una certa independència i el nadó no quedi fusionat a ella. El moment i l'oportunitat de fer una cosa o un altre, dependrà de cada cas, ja que aquest progrés no és lineal i es poden produir moments de regressió.

Si tot ha anat bé i el progrés s'ha donat de manera natural sobre la base del que hem anat comentant, el nadó pot anar acceptant que hi ha coses que estan fora del seu control, que no és omnipotent, i així pot aprendre a tolerar les frustracions. Al voltant de l'any aproximadament, haurà assolit la integració com a persona que viu en el seu cos, podrà reconèixer la realitat que està fora d'ell amb la qual es relacionarà sobre la base d'un intercanvi continuat, i ja disposarà d'un jo organitzat que li permetrà el desenvolupament intel·lectual i de la personalitat. La superació d'aquestes dues etapes és una conquesta que prepara el camí per assolir la seva independència com a subjecte.

La mare suficientment bona

La mare -o la persona que en faci la funció-, és el principal entorn del nadó durant els seus primers mesos de vida. Podem dir que en aquesta etapa no hi ha nadó sense mare, com tampoc hi ha mare que pugui atendre tots els requeriments del seu nadó, si no hi ha un pare que li doni suport i contenció. Posteriorment, aquesta forta vinculació amb la mare haurà de ser compartida amb el pare i d'altres familiars o cuidadors, a mesura que el nadó vagi guanyant independència. El pare, en aquests primers mesos, té la funció principal d'afavorir l'entorn i d'ajudar la mare donant-li seguretat i ajuda, i preservant la parella mare-nadó.

Com hem dit abans, ja durant l'embaràs, la mare adquireix una especial capacitat de posar-se en el lloc del seu nadó, d'identificar-se amb ell. Posteriorment, per aquesta identificació, quan neix el seu nadó coneix les seves necessitats, no sols les bàsiques de menjar i dormir sinó d'altres més subtils com quan i de quina manera ha d'agafar-lo, tranquil·litzar-lo o canviar-li els bolquers, per exemple. Ella millor que ningú, està en condicions de tenir-ne cura de manera natural i sense necessitat de rebre entrenament ni instruccions. Ha adquirit una capacitat innata d'orientar-se cap aquesta tasca especialitzada i mostrarà una preocupació i dedicació intensa cap al seu nadó que la fa especialment apta per saber el que li passa, per completar el seu jo fràgil i per protegir-lo en aquesta primera etapa de vulnerabilitat i total dependència.

Sense saber-ho, la mare complirà una sèrie de funcions en la cura. La primera és la de sosteniment i suport que es refereix a totes les coses que aquesta fa per al seu nadó de dia i de nit -la pauta continuada i estable de la cura- que li garanteixen la supervivència i la contenció emocional enfront de les angoixes, perquè pugui anar reforçant la seva integració i sentiment d'unitat i continuïtat de ser. A més, la mare realitza una altra funció molt important de manipulació quan agafa el seu nadó, el bressola, l'acarona, el neteja...perquè li proporciona l'experiència de viure en el propi cos de manera integrada, la formació d'un esquema corporal propi diferenciat de l'exterior i una vivència de personalització.

Una altra de les funcions bàsiques que la mare realitza és la de presentació d'objectes. El primer objecte és el pit o biberó que la mare -en resposta al gest espontani del seu nadó-, posa a disposició d'aquest per a donar-li satisfacció. El nadó rep el pit i obté la seva gratificació, creient que l'ha creat ell mateix a partir de la seva pròpia il·lusió i obté una experiència d'omnipotència. A partir d'aquesta vivència repetida, la mare facilita al nadó que l'objecte vagi tenint una existència real per si mateix i que no sigui percebut de manera subjectiva sinó com a objecte de la realitat externa, fora del seu control, amb el qual ja es pot relacionar.

Hem comentat abans que en aquest camí entre la realitat interna i l'externa es troba una zona intermèdia de l'experiència, nodrida d'objectes transicionals que aporta la mare -el pit primer objecte creat i després el peluix o la flassada de la realitat externa que pren com a possessió-, i que faciliten que el nadó pugui apaivagar les seves angoixes en tant que són objectes que representen la mare. Aquesta funció materna també és molt important perquè a partir de l'experiència amb els objectes, el nadó inicia un espai intermedi -que no és espai interior ni exterior-, que li aportarà una vivència de creació compartida i de joc que estimularà el desenvolupament simbòlic, la creativitat i posteriorment l'accés al món cultural. La mare va alternant totes aquestes funcions de manera natural i sense pensar-hi, adaptant-se als avenços i regressions del seu nadó, perquè aquestes funcions no requereixen una habilitat o entrenament especial sinó que més aviat és una qüestió de predisposició i empatia. Així la mare suficientment bona que permet el desenvolupament físic i psíquic del seu nadó, no força el ritme del seu procés maduratiu, no és imprevisible ni inconstant, ni substitueix les necessitats del nadó per les pròpies. L'acompanya en el procés des de la il·lusió de l'objecte creat a la desil·lusió que comporta descobrir l'objecte de la realitat externa. Tanmateix, no es mostra insegura o angoixada en el seu paper de mare i no pretén ser perfecta -en el sentit que no li dóna al nadó tot el que ella li pot donar sinó tan sols el què és imprescindible per cobrir les seves necessitats en cada etapa del seu desenvolupament-. I finalment, sap acompanyar al nadó només existint al seu costat, inhibint-se de fer intrusions o interrupcions que el forcin a una reacció adaptativa alterant el curs natural de la seva experiència.

Ara bé, la capacitat per a ser una mare suficientment bona no es funda en els coneixements, ni implica que la mare hagi de fer de pediatra, d'educadora, de psicòleg, o esforçar-se a ser allò que no és, ja que aquesta pressió pot generar una gran ansietat que en comptes d'ajudar, interfereixi la relació d'amor que s'ha de donar de manera natural. Aquesta és la qüestió fonamental: la funció materna no depèn de la seva disposició intel·lectual o de la capacitat per acumular coneixement sinó de la seva empatia i disposició emocional que anirà aprenent amb la pròpia experiència de la maternitat. La mare ha de ser ella mateixa i ha de fer simplement de mare.

Finalment, una darrera característica de la mare suficientment bona consisteix en què aquesta tingui una dedicació intensa i apassionada a les necessitats del seu nadó, sense preocupacions ni obligacions d'altra mena que li impedeixin distreure la seva atenció durant els quatre o cinc primers mesos de vida d'aquest. La maternitat no és una imposició sinó una devoció i ha de sorgir de manera natural. Només així, la mare suficientment bona permetrà, sense adonar-se, que el nadó comenci a existir com a una unitat, que pugui diferenciar la realitat exterior de la interior i vagi organitzant el seu jo per dominar els seus instints i expressar les seves necessitats.

Però, de la mateixa manera que és molt important aquesta fase d'adaptació intensa de la mare cap al seu nadó, també ho és que ella pugui recobrar-se d'aquest estat i recuperant gradualment part de la seva vida anterior. Això vol dir que ella ha d'anar "fallant" en aquesta adaptació a les necessitats del seu nadó perquè ja no cal que estigui allà on ell espera trobar-la. Dit d'un altra manera, ha d'anar frustrant-lo per posar límits a la seva omnipotència.

D'aquesta manera, el nadó va veient que ell no crea el pit i que no és la mare i comença a connectar amb la realitat exterior i amb la pròpia subjectivitat. D'altra banda, al desil·lusionar-lo, la mare permet que el nadó pugui experimentar la ràbia, el plor, la insatisfacció...i comenci a expressar les seves demandes d'atenció, a comunicar-se i a deixar-se conèixer. Aquest és el moment de superar la fusió mare-nadó i deixar espai per la incorporació de tercers, començant pel pare i d'altres persones de l'entorn.

Aquesta qüestió és de vital importància, ja que les pors, inseguretats, o dificultats per ser independent que es puguin donar en la vida adulta, tenen relació directa amb com s'hagi modulat la separació respecte a la mare i amb l'aprenentatge de la tolerància a les frustracions per les falles de l'entorn en aquestes primeres etapes de la vida.

Reflexió final

Desitjo que aquest article pugui ajudar a les dones i els homes que esperen ser pares i que de la seva lectura no s'infereixi una conclusió contrària al que he volgut assenyalar. Per descomptat, no es tracta que les parelles no s'informin o que demanin ajut en un moment determinat per afrontar l'arribada d'un nou fill en les millors condicions possibles. Però és molt important que ho facin des de la convicció de la seva plena capacitat i des de la tranquil·litat i confiança de saber-se autoritzats per a realitzar de manera adequada aquesta funció de pares.

La dona i l'home que s'inicien en aquesta aventura, han de poder sentir i viure la seva particular experiència, sense pressions ni estàndards a complir i sense aplegar-se a les modes que avui dia s'imposen per contagi. Només ells han de ser els veritables protagonistes perquè han decidit el que volen i el que esperen i perquè només ells, en viure aquesta experiència de manera creadora i apassionant, estaran en condicions d'avantatge per donar al seu nadó allò just que aquest necessita pel seu desenvolupament integral. Amb això vull dir que la informació, l'assessorament o l'orientació, no pot substituir l'experiència d'amor dels pares i el plaer de la cura cap al seu nadó perquè això no es troba en les lectures ni en els altres sinó en ells mateixos.

La idea fonamental és doble, com dues cares d'una moneda: primer que la mare pugui desplegar una preocupació intensa i focalitzada durant els primers mesos de vida del nadó, per adaptar-se suficientment bé -just al punt de les seves necessitats-, i sostenir-lo per preservar la seva supervivència i sentiment de continuïtat de l'existència. Aquesta és l'etapa de fusió basada en una dependència recíproca "dels dos en són un".

I després, a la inversa, que la mare comenci a recuperar-se gradualment d'aquest estat transitori i porti al seu nadó de la il·lusió a la desil·lusió, disminuint la intensitat de la seva adaptació per a facilitar que aquest comenci a mostrar preocupació i a comunicar-se. Si la mare és suficientment bona perquè el nadó pugui anar integrant aquestes experiències i agafant confiança, permetrà el pas de l'estat de fusió "del dos en un" a la separació "d'un amb l'altre", possibilitant al nadó un cert grau d'independència imprescindible pel seu desenvolupament psíquic.

La conquesta d'una certa independència per part del nadó corre paral·lela a la de la mare que podrà anar recuperant els seus interessos i activitats anteriors que havia deixat temporalment aparcats. Serà el moment de donar pas a noves figures cuidadores que enriquiran el món del nadó i facilitaran que pugui afrontar la realitat en la seva complexitat, i connectant amb ell mateix i amb la gent del seu voltant.

Finalment, vull assenyalar que tot el que es doni en aquesta etapa és de vital importància perquè incideix en el desenvolupament psíquic al llarg de la vida. En certa manera podríem dir que tot el que s'ha iniciat en aquests primers mesos continua tot el temps. Ens referim a les bases del psiquisme i de la vida emocional que determinaran la salut mental del nadó i sobre les quals posteriorment s'inserirà l'aprenentatge i l'educació necessària per a enfrontar-se al món i viure en societat.

Dedicat a les meves filles amb el permís del Sr. Winnicott (1)

Núria Palau

Barcelona, abril 2018

[1] Donald Winnicott (Plymouth 1896), pediatra i psicoanalista, té una extensa obra, bona part de la qual està dedicada a abordar la relació específica mare-infant i la influència d'aquesta relació en el desenvolupament psicològic d'aquest infant. [2] Ens referim principalment a la decisió de les parelles que prenen la iniciativa "d'anar a buscar un fill".

[3] Aquest concepte i d'altres que apareixeran al llarg del text, estan basats en l'obra de Donald Winnicott referida a aquest tema. [4] D'ara endavant ens referirem a la mare entenent que aquesta pot ser intercanviable amb altres persones com el pare, familiars i cuidadors que substitueixen la funció materna, en les condicions que exposen al llarg d'aquest article.